L’Arquitecte

arquitecte.03__c_ros.ribas comprimida

Leo Black és arquitecte i pare de família. És un arquitecte responsable i un pare responsable. Un bon arquitecte i un bon pare. Es preocupa pels seus i es preocupa per fer bé la seva feina. Vol fer les coses el millor possible, vol que tot surti bé. Ho ha projectat tot amb cura. Però les coses no són com ell esperava. Les coses no s’assemblen gens a allò que ell havia projectat. La seva família no és feliç i les seves cases no fan feliços a aquells que les habiten.

L’arquitecte és una obra sobre el fracàs. Sobre la irremeiable necessitat d’assumir el fracàs. El fracàs d’un projecte, d’una visió, d’una idea. El món, la realitat, la vida, erosiona les idees. De vegades les escup. O les perverteix, les traeix, les mata. Allò que funcionava sobre el plànol, no es sosté en el món real. Això és culpa de l’arquitecte? No. Així doncs, és culpa del món? No. Allò que fa més inquietant (i interessant) la peça de David Greig és l’absència de culpables. En algun moment s’ha comés un error irreparable i ningú en té la culpa. L’arquitecte és una tragèdia sense herois. Una tragèdia urbana i contemporània que ens diu: de vegades s’ha de tornar a començar. No importa la mida que tingui allò que haguem construït, no importa que ens ho estimem molt o poc o fins i tot que la idea, la punyetera idea que fundava el projecte fos bona. De vegades ens ho hem de carregar. De vegades hem de destruir per a tornar a construir. No hi ha reforma, no hi ha pacte. De vegades hem d’acceptar el fracàs.

Set personatges que es perden i es troben dins una ciutat. Urbanisme i família. Grans edificis. Petites obsessions. Confusió, desconcert, ansietat. Por, esperança, somnis. Una road-movie. Una farsa familiar. Una tragèdia no del tot “grega”. Un blues. Una cançó dels Smiths. Tot això és, per a mi, L’arquitecte.

Julio Manrique

En aquesta ocasió calia dissenyar uns títols de crédit que anirien projectats a sobre d’una lona que cubria el trailer d’un camió que formava part de l’escenografia. Es va proposar que tinguessin l’aparença d’un dibuix técnic, a més per  cada membre de l’equip artístic tenia un dibuix personalitzat que guardava relació amb el paper que representava a l’obra en el cas dels actors i la feina que desenvolupava pel que fa a la resta de l’equip artístic.

                                           Realització: Marc Lleixà

Fitxa artística

direcció Julio Manrique
intèrprets
Marta Angelat Sheena Mackie / Pere Arquillué Leo Black / Pol López Insa Billy / Lluïsa Mallol Pauline Black / Jordi MartínezJoe / Marc Rodríguez Martin Black / Mar Ulldemolins Dorothy Black

traducció de l’anglès Cristina Genebat / escenografia Max Glaenzel / vestuari Maria Armengol / caracterització Ignasi Ruiz / il·luminació Jaume Ventura / so Dani Aznar / vídeo Marc Lleixà

ajudant de direcció Norbert Martínez / ajudanta d’escenografia Àngela Ribera / alumne en pràctiques de direcció de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona Joan Arqué / alumna en pràctiques d’escenografia de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona Laura Clos 
construcció d’escenografia Tallers del Teatre-Auditori Sant Cugat
i els equips del Teatre Lliure
producció Teatre Lliure

Estrenat al Teatre Fabià Puigserver el 12 de gener del 2011.

Comments (0)